La vida Espectral: Pensant l’Era del Metavers i les IA Generatives.

Una anàlisi de l’obra d’Éric Sadin: 

Sadin, Éric. La vida espectral: pensar la era del metaverso y las inteligencias artificiales generativas. Caja Negra, 2024.

PRIMERA PART - LA TRINITAT FRACTAL: TECNOLOGIA/COS/SOCIETAT

Éric Sadin ens convida a reflexionar en aquesta obra sobre la temporalitat del present que està arribant. Per a l’autor, aquest present és un present envoltat de fantasmes, de presències que ens indiquen el camí correcte a seguir. L’home postcovid ha adoptat sense cap crítica la irrupció de les IA Generatives. És molt important, com deia Walter Benjamin, donar fisonomia a les dates per entendre els esdeveniments històrics.

El pensador francès, fent al·lusió a Mark Zuckerberg, critica l’afirmació que feia als mitjans de comunicació “soy muy entusiasta de lo que viene, porque hoy vamos allá de lo que es posible” (Sadin 2024, 19). Aquesta visió profètica d’una de les tecnològiques més importants del món anticipa l’inici de la quarta era de la història de les tecnologies digitals.

Després d’haver reconstruït la genealogia del nostre present, digitalment parlant, Sadin ens planteja una època de “panteisme digital”, on la humanitat viu aquesta il·lusió digital com a una nova versió de la caverna platònica. Ara, però, els personatges són totalment sintètics. Un exemple d’aquest fet seria:

La computadora cuántica —objeto de investigaciones intensivas desde inicios de los años 2000- no hará sino acentuar estre proceso, para liberarnos de las coacciones físicas euclidianas y sumergirnos en una atmósfera que termine por hacernos confundir a cada instante deseo y realidad”. (Sadin 2024, 23)

A partir de l’economia de les dades i de les plataformes es va produir una nova versió del capitalisme, una transmutació cap a un sistema on el més important era realitzar una “radiografía algorítmica de nuestra alma [...] que nos propone saciar mediante un clic todas nuestras aspiraciones”. (Sadin 2024, 24)

A la primera part de l’obra titulada la trinitat fractal, Sadin fa una anàlisi de la relació entre la tecnologia, el cos i la societat. En aquesta part, l’autor francès analitza la interconnexió del poder polític davant de la tecnologia i la ciutadania. Ja no podem parlar d’una biopolítica a l’estil foucaultià ni a una “societat de control” com va teoritzar Deleuze. Avui estem en un tipus de societat que:

no apunta tanto al control en el sentido en el que se manifiesta una voluntad de dominar ciertas situaciones sinó del análisis de los movimientos de los cuerpos y las cosas a fin de que estos sigan moviéndose, pero esta vez alienados según objetivos organizacionales o finalidades lucrativas. (Sadin 2024, 64-65)

Aquest fet va ser possible, no mitjançant el sistema liberal modern,  sinó a partir del coneixement del neoliberalisme als anys vuitanta amb l’aparició del dispositiu alienador de la pantalla. El dispositiu que permetia a l’opinió pública somiar desperts. El mecanisme de la televisió feia que “su uso dependa de elecciones previamente realizadas por otros que llegan desde fuera para imponerse a nuestra visión”. (Sadin 2024, 68)

Com podem evidenciar, la televisió serà el dispositiu alienant de les conductes per sotmetre a la ciutadania al control dels poders polítics. La televisió realitza el mecanisme de control de les masses a través de visionats que no requereixin grans esforços cognitius. El control de les ments i dels cossos pel poder polític s’havia realitzat.

Seguidament, el poder de control televisiu es trasllada a un altre tipus de pantalla. Arribem, afirma Sadin, a la democratització de les computadores. L’existència humana s’alleuja amb els “píxels ardents”. En una primera fase, aquests dispositius apareixen en les empreses convertint l’empleat en:

un agente de un programa (en el doble sentido del término: programa informático y programa establecido por una entidad) [...] el operador se convierte en la prolongación, a veces no consciente, de una racionalidad vehiculizada por una interfaz y por otras intenciones. (Sadin 2024, 72)

Una de les conseqüències d’aquesta nova pixelització de l’existència en l’àmbit laboral serà la mobilització total de la nostra atenció impedint-nos focalitzar la mirada en altres punts que no siguin els de la pantalla. Aquest fet té, a més, una altra característica. S’instaura el que Sadin anomena “humanitat asseguda”. La nova ordenació dels cossos. Paul Virilio, en sintonia amb Sadin, ja ho va esmentar afirmant que “la humanidad urbanizada se convierte en humanidad sentada”. (Sadin 2024, 73)

Arribem ara a la segona meitat del segle XX. Aquesta etapa es caracteritza, segons el filòsof francès, en l’establiment de les computadores en l’àmbit domèstic. El PC (Personal Computer) serà una altra estratègia del sistema neoliberal a la segona fase històrica de la informàtica. En aquesta fase s’imposa la “dictadura retinal” contra els altres sentits.

En els inicis del nou mil·lenni es produeix un salt revolucionari per l’aparició i la generalització d’Internet —dispositiu primigèniament creat per a l’ús militar— i s’instaura en totes les llars per facilitar l’accés immediat a arxius massius d’informació de tota mena. Aquestes dades de diversa índole generaran un nou “ethos”. Quines característiques va tenir, segons Sadin? La principal característica és que “sentó a la humanidad y atrofió nuestras facultades sensibles, con la finalidad principal de estimular la optimización y las ganancias”. (Sadin 2024, 75)

Aquest moment assenta les bases del “Metavers” i de les nostres existències mitjançant aquests “espectres digitals”, cada vegada més omniscients fins a esdevenir més endavant oracles amb la capacitat d’escriure i parlar.

Posteriorment, apareix la interfície tàctil, mecanisme dissenyat per facilitar cada vegada més el control de l’usuari. Un dispositiu que acompanya dia rere dia a través d’una simple acaricia:

Dos cuerpos distintos que, sin hacer uno, ven que sus energías se encuentran y colisionan: flujos eléctricos, computacionales, informacionales de instrumento; flujos cerebrales, emocionales, sudoríporos del organismo. (Sadin 2024, 79)

La irrupció de l’smartphone inaugura l’era del Metavers, segons Sadin. Un entorn immersiu que va possibilitar mobilitzar-nos sense descans en una “vampirització” de l’existència que:

no deja de alimentarse de la sangre de otro vampiro —pero de envergadura totalmente distinta —que nos irriga con su propia sangre para vampirizar mejor la nuestra. Ambos procesos vitales constituyen el motor de un Capitalismo de la devoración”. (Sadin 2024,80)

El període de confinament va possibilitar aquesta situació amb una relació contínua amb aquests dispositius digitals, defensa Sadin, afavorint l’enriquiment econòmic de les grans tecnològiques. En aquesta situació va aparèixer “el capitalismo —hematológico— de la fijación de los cuerpos”. (Sadin 2024, 82), característica fonamental de la nostra època que converteix l’ethos tecnològic en un desenvolupament constant del capitalisme de les dades i de la IA Generativa.

SEGONA PART - LA REFABRICACIÓ DEL REAL

A la segona part de l’obra Sadin analitza la refabricació del “real”. S’introdueix el que anomena l’autor l’aparició de la IA i la defineix com un “milagro extraordinario que para designarlo fue preciso recurrir a un oxímoron: Inteligencia artificial”. (Sadin 2024, 100). El capitalisme “hematològic” que ha esdevingut ha culminat en una societat governada, a partir dels atemptats de l’11 S, però no és com afirma Shoshana Zuboff, un “capitalisme de la vigilància”, sinó un:

monitoreo robotizado de los flujos de la vida, que se opera crecientemente en tiempo real. La inmersión pixelada, los sistemas cada vez más omniscientes, la IA generativas hacen hoy que el desafío no consista en articularnos lo mejor posible con lo real, sino en modelarlo [...] de manera tal que le insuflemos otras trayectorias para terminar superponiéndole otro real”. (Sadin 2024, 104)

La IA no és com pensava Baudrillard, un dispositiu de “simulació”, sinó un dispositiu de “refabricació” del real. En aquest sentit, per a Sadin, és un surrealisme que “obstenta un control absoluto a largo plazo operado sobre la trayectoria que debe tomar todo ser o toda cosa y garantizado por un compuesto tecnológico que está en proceso de someterlo todo a su filosofía”. (Sadin 2024, 108)

Sadin fa referència a Kant, concretament a l’obra Què és la Il·lustració?, per exemplificar la noció d’“aletheia” algorítmica que promulguen les IA Generatives. Aquesta veritat, basada en dades, es presenta com a objectiva i incita a l’acció, marginant el judici humà. Contràriament, Kant va defensar que el lema de la Il·lustració era sortir de la minoria d’edat de l’ésser humà i, per tant, pensar per un mateix i no posar-se en mans d’altres ments que pensin per ells o promulguin veritats escrites per conduir la vida pròpia. Kant ho il·lustra molt bé en aquesta citació, segons Sadin:

Es tan cómodo ser menor de edad. Basta con tener un libro que supla mi entendimiento, alguien que vele por mi alma y haga las veces de mi conciencia moral, a un médico que me prescriba la dieta, etc., para que yo tenga que tomarme tales molestias. No me hace falta pensar, siempre puede pagar; otros asumirán por mi tan engorrosa tarea. (Sadin 2024, 120)

Kant, amb aquesta citació que hem exemplificat, és més actual que mai davant de l’onada que vindrà (Suleyman and Bhaskar 2024) i que ja estem sofrint. Per exemple, l’impacte de les IA Generatives en el subjecte educatiu del segle XXI s’està trobant amb aquesta submissió descontrolada de delegació cognitiva i de reducció del pensament crític. L’alumnat desproveït cada vegada més de les capacitats pròpies de l’ésser humà aposta per l’escrit necrosat i descontextualitzat. Cada vegada més, viu confinat en una “jaula de píxeles poblada de fantasmas”. (Sadin 2024, 122). Serà, per tant, millor fugir d’aquest infern del real.

A continuació, en aquesta segona part de l’obra, l’autor francès aprofundeix en el gir generatiu de la IA. Aquest gir obeeix a un “gir comminatori”:

asumido por nuestras realidades [que] depende cada vez más de masas colosales de cálculos, algoritmos, programas, de sistemas dispersos dotados de una potencia operativa propia para responder a una infinidad de objetivos  circunscritos. (Sadin 2024, 129)

L’aparició de la IA Generativa, és la utilització de l’“instrumentalisme” (prompts) que els donem a les màquines perquè generin el que volem. Sadin, ens mostra que la lògica algorítmica ens fa creure que nosaltres decidim quan en realitat no és així. Aquests processadors només tenen com a objectiu modificar els comportaments i seria el cas de ChatGPT:

¿Quién puede creer que ChatGPT o cualquier sistema análogo, esté hecho únicamente para entregarnos textos desprovistos de toda intención? Esta estructura ya está hecha hoy con Bing o Bard, los agentes conversacionales y motores de busqueda de Microsoft y Google respectivamente, que redactan contenidos en función de nuestros pedidos y nos incitan, aunque sin parecer hacerlo, a tomar decisiones acorde con los intereses de las diferentes empresas que sean mencionadas (aquellas que hayan pagado un alto precio por el hecho de aparecer en los documentos generados). (Sadin 2024, 130-131)

Aquesta època serà, segons l’autor, l’època del “promptisme generalitzat”. I aquestes píties artificials decidiran per nosaltres i capgiraran el sistema empresarial, creatiu i cognitiu com mai no s’ha conegut en la història de la humanitat. Pel que fa a l’impacte que generarà aquest fet  en les psiques individuals, Sadin manifesta el següent:

¿Podemos imaginar los efectos en las psyqués individuales  y colectivas de estar en la posición de esperarlo todo —como si estuviéramos tirados en nuestro sofá- de sistemas con aspecto de mayordomos infinitamente superiores a nosotros? (Sadin 2024, 132)

Com podem veure, els efectes no seran tan positius com defensen els gurús de Silicon Valley. I no només els efectes cognitius tindran repercussions pel que fa al text i a la paraula. La imatge real és substituïda com una “estética del Avatar—, [y] se puede considerar a este régimen de la imagen la vanguardia de una representación que pronto será dominante: la que, viene a abandonar lo real”. (Sadin 2024, 134). 

La imatge, afirma el pensador francès, és el resultat de pensaments, somnis, en definitiva, d’un context experiencial i no el resultat d’instruccions maquinals. Per tant, aquest “gir comminatori”, on les tecnologies passen d’oferir assistència a donar ordres o incitacions directes, erosionen la capacitat humana de la decisió autònoma i atrofien les habilitats d’elaboració, esforç i aprenentatge. La “vida espectral” és una vida desencarnada on es deleguen facultats humanes essencials, com el llenguatge i la creació a la IA. Aquest fet produeix, segons Sadin, una desubjectivació i un empobriment de l’experiència humana autèntica.

 

TERCERA PART - L’ALTRE FANTASMA

A la tercera part de l’obra, Sadin analitza les relacions intersubjectives i posa l’exemple metafòric sobre l’economia de les relacions davant de la proliferació de la creació massiva dels Starbucks als anys 2000:

Proliferaron por todo el planeta mostrándonos cómo los cafés, como lugares históricos de sociabilidad —los de Rousseau, Diderot, Voltaire, los de Las Luces de París o los de Viena a principios del siglo XX, considerados en su momento como lugares de intercambio, encuentro y controversia—, se transforman en un entorno estandarizado. (Sadin 2024, 155)

Aquests entorns evoquen en la nostra època les escenes d’Edward Hopper com, per exemple, en les obres Nighthaws (1942) i l’Autòmat (1927). Aquestes obres són avui dia de gran actualitat en les nostres vides espectrals i pixelades perquè mostren escenes com la solitud, l’alienació urbana, la introspecció silenciosa i la deshumanització de les relacions socials davant de l’eficiència freda de la modernitat en l’època en què foren creades. I aquesta relació amb l’altre de la nostra època:

Produce un distanciamiento instituido del otro. En otras palabras, una forma pérfida de separación entre los seres consagrada a ser cada vez más persistente, una separación que sólo sirve para incrementar lo que ya funciona desde el advenimiento de las sociedades hipermodernas a principios de la década de 1980. (Sadin 2024, 160)

L’individu realitza una metamorfosi en l’era digital. Esdevé un ésser humà paradoxal. Se sent omnipotent i autoafirmat, però és profundament impotent davant de les crisis sistèmiques. Aquest individu, sovint ferit i ressentit, menysprearà el diàleg i contribuirà a la fragmentació del món comú. No serà, afirmarà Sadin, un “olvido del ser, según la pomposa terminología metafísica de Martin Heidegger, sino un olvido del otro o, más exactamente, un olvido o una negación de los deberes ante el otro”. (Sadin 2024, 163)

QUARTA PART - EL PROCÉS DE DESUBJECTIVACIÓ

A l’última part de l’obra, Sadin planteja formes de resistència davant d’aquest “tecnoliberalisme espectral”. Per a l’autor, aquestes tecnologies tenen com a funció anul·lar-nos pel “totalitarisme de suggeriments” i afeblir la nostra autonomia. Perdem, per tant, la capacitat de dubtar i decidir. Assolir una existència autèntica és converteix en una obligació davant d’aquesta “subjectivitat desvitalitzada” (Sadin 2024, 186).

Si no lluitem amb l’impacte que ha creat en nosaltres les IA Generatives ens arrisquem a “esdevenir vegetal”, és a dir, perdre la vitalitat i la condició humana per una:

industrialización de la pereza o un gigantesco mercado en el devenir del promptismo están llamados, a largo plazo, a volverse dominantes. Todo ello, bajo la apariencia de lo cool, explica el entusiasmo de las multitudes -muy imbéciles- que aceptan, con alegría, su imbecilidad programada. (Sadin 2024, 194)

Davant d’aquesta diagnosi, argumenta Sadin, tenim el deure de “fer secessió”, és a dir, no proposa una fugida, sinó una “política del nosaltres mateixos”. La secessió serà l’acte col·lectiu per apropiar-se de la capacitat d’acció i defensar principis com la dignitat i l’autonomia. Haurem de fer pressió institucional perquè els poders públics reintrodueixin i defensin activament principis com el bé comú i la sobirania enfront de la lògica tecnoliberal a partir d’una “democràcia molecular”, una alternativa estreta d’autors com Guilles Deleuze i Félix Guattari, plural i descentralitzada que reconfiguri les formes d’agència col·lectiva en tots els àmbits socials. Per exemple, els llocs de treball, les escoles i la vida quotidiana.

EPÍLEG

L’obra finalitza amb un epíleg  per sortir d’aquest “antihumanisme radical” que redueix a la persona a un conjunt de dades, a una existència cada cop més instrumentalitzada, menys reflexiva i que ofèn a la seva dignitat, amb la següent consigna:

Contra lo espectral, celebremos nuestra plena presencia en el mundo y la riqueza de lo sensible; contra la normatividad algorítmica que no deja de triunfar, celebremos el uso de nuestras propias luces y nuestras capacidades activas, y defendamos nuestro derecho —dentro del respeto inalienable de la pluralidad humana— a decidir libremente el curso de nuestros destinos individuales y colectivos; contra la generación artificial de un lenguaje y unos símbolos habitados por la muerte, celebremos, bajo infinidad de formas, la oleada de creatividad que debe impulsarnos cada día. (Sadin 2024, 236) 

Per concloure aquesta anàlisi, m’agradaria posar de manifest que La vida espectral és una contribució rellevant a qualsevol lector interessat en el canvi de paradigma en què s’enfronta la humanitat. Un canvi tan radical com la invenció del foc a la prehistòria. Espero que la seva lectura els resulti interessant i estimulant.

REFERÈNCIES

Sadin, Éric. 2024. La vida espectral: pensar la era del metaverso y las inteligencias artificiales generativas. Translated by Margarita Martínez. N.p.: Caja Negra.

Suleyman, Mustafa, and Michael Bhaskar. 2024. LA OLA QUE VIENE/ THE COMING WAVE. N.p.: Prh Grupo Editorial.